Mendilibar, la història d'una traïció

Mendilibar, la història d'una traïció

CARLOS AYATS / VALÈNCIA

20 d’octubre de 2014. Dilluns. 20 hores. El consell d’administració del Llevant es reuneix amb la presència de Manolo Salvador, director esportiu. El dissabte, l’equip havia caigut per 0-5 davant el Reial Madrid. Després de 8 jornades, el degà valencià és penúltim amb 5 punts, ha perdut els 4 partits a casa i és l’equip més golejat (20) de la categoria.

Salvador té presa la decisió de prescindir del tècnic. “M’he equivocat”, afirma davant un consell on veus com la de Pedro Catalán, pare del president, s’alcen en defensa de la continuïtat del de Zaldivar. Una destitució a les 8 jornades de començar un projecte nou era veritablement una cosa insòlita des de l’adéu de Villarroel.

Els arguments de Salvador coincideixen, un per un, amb els què la camarilla de perjudicats per l’arribada de Mendilibar -que ha fet debutar a Camarasa en la primera jornada, a Morales en la segona i a Toño en la tercera- està filtrant constantment a la premsa: juga amb una defensa avançada que és una bogeria (curiós que el propi Salvador, en la presentació del tècnic, 30 de maig, haguera dit literalment: “sempre m’ha agradat molt la seua manera de pressionar”), els seus mètodes de treball estan antiquats, un equip xicotet no pot jugar així al futbol en Primera

A açò se sumava la que “havia perdut el control del vestuari”. El detall va ser no especificar, perquè no era Mendilibar el que l’havia perdut, sinó la camarilla que durant anys va fer i va desfer al seu antull, i no estava disposada a permetre-ho.

23 hores d’eixe dilluns. Mendilibar, després de rebre la trucada del president, Quico Catalán -en la què va ser la seua primera destitució com a màxim mandatari- es persona en les oficines del club. Amb 1 victòria en 8 jornades i 3 sense guanyar, el tècnic basc està fora.

Un currículum plagat de poc soroll… i moltes nous

José Luis Mendilibar Extebarría, que ahir va complir 57 anys, va jugar durant 8 temporades en l’històric Sestao de Segona (1985-1993). A ell va arribar procedent del Logroñés i d’ell es va marxar a jugar un any en Segona B en l’Aurrerá abans de penjar les botes. Era un bon migcampista, amb arribada (en les seues 4 primers anys en el Sestao, va marcar 26 gols).

Com a tècnic, va començar en el filial de l’Athletic. Era la temporada 99-00 i va acabar vuitè en el grup II de Segona B, exactament la mateixa posició que ocuparia dues temporades després amb l’Aurrerá. Després d’açò, es marxaria a Lanzarote, al què va ficar dues vegades en play-off d’ascens a Segona, l’última d’elles com a campió.

No aconsegueix ascendir als canaris, però el seu bon fer no passa desapercebut i l’Éibar decideix apostar per ell en l’estiu de 2004. Amb ell, el conjunt armer, signarà la, fins llavors, millor temporada de la seua història. I ho farà canviant la seua manera d’entendre el futbol, tal vegada en el lloc més difícil per a fer-ho. A Mendilibar no li tremola el pols amb el talent, i un xaval de 18 anys cedit pel València, David Silva, no solament serà titular, sinó que brillarà amb llum pròpia… en Segona, i en l’Éibar. Excepte Gaizka Garitano (29), la resta dels seus titulars no passen dels 25 anys. Acabarà 4t, a només 3 punts de Cadis, Celta i Alabès, que pujaran a Primera.

La seua trajectòria, meteòrica, li porta a la banqueta d’un Athletic que coqueteja amb el descens (el que, l’any següent, no baixarà després del polèmic 2-0 de l’última jornada davant el Llevant). S’estrena amb un gran triomf (3-0 davant la Reial en el derbi), però 9 jornades sense guanyar li costaran la destitució. Mai un ‘gran’, fins a hui, ha tornat a apostar per ell.

A l’any següent, el Valladolid ho farà per a intentar tornar a Primera. Ho aconseguirà, i de quina manera. Rècord de punts (88) i 23 al quart. Espectacular. Les dues temporades següents aconseguirà la permanència (15º i 16º), però en la jornada 20 de la 09-10, amb l’equip un punt per sobre del descens, és destituït. Onésimo primer, i després Clemente, no milloraran els seus resultats. De fet, el Valladolid acaba baixant.

En 2010-11, és Osasuna qui aposta per ell com a substitut de Camacho. L’equip rojillo, després de 23 jornades, està en descens amb 22 punts. Amb 8 victòries en 15 partits, Mendilibar acabarà la temporada 9è. De fet, l’any següent, fregarà la classificació europea, en finalitzar 7è amb 54 punts, a 4 de la Champions, a 2 de l’Atlètic de Madrid… i a 1 de l’EuroLlevant de JIM. La temporada 2012-13, Osasuna pateix, però se salva (16è). No obstant açò, 3 derrotes en l’inici de la 2013-14 fan que Osasuna prescindisca d’ell. L’equip descendirà amb Javi Gracia. Mesos després, arriba al Llevant.

Tres temporades passejant a l’Éibar per Primera

Dels seus 8 partits com a entrenador blaugrana, queda la visió de les seues 4 derrotes a casa. Ningú va esmentar llavors que havia puntuat en 3 eixides de 4, empatant a un Màlaga que res té a veure amb el de hui (0-0), vencent a Granada (0-1, amb golàs de Rubén García), i acariciant el triomf en Ipurúa (Piovaccari va igualar en el 93′ a 3 un partit en el qual Morales i Camarasa van marcar els seus primers en la màxima categoria).

A Granada, va tombar al llavors ‘gran’ Caparrós (el que ara es penedeix d’haver-se marxat l’estiu anterior del Llevant per diners) amb un equip en el qual Rodas, Toño, Camarasa, Rubén García i Morales van ser titulars. La transformació del Llevant estava en marxa… i açò, alguns, no ho podien consentir.

Després del seu acomiadament, Mendilibar va tornar a Ipurúa, i va agafar un equip construït per a Segona, al que el descens administratiu de l’Elx va retornar a última hora a Primera. Des de llavors, porta 3 anys passejant-ho per la màxima categoria del futbol espanyol. Com en tots els equips on se li ha deixat treballar i acabar la temporada, Mendilibar funciona a la perfecció. La seua carta de serveis parla per ell. Amb l’Éibar, 14è en la citada temporada 15-16 amb 43 punts, 10è amb amb 54 la passada, i ara mateix, 9è amb 39 a 10 jornades del final.

El passat 29 d’octubre, quan el Llevant va arribar a Ipurúa, l’Éibar de Mendilibar acumulava 1 punt dels últims 15. En eixos 5 partits, solament hi havia marcat 1 gol, i havia rebut 16. Era 17è a 1 punt del descens, l’equip menys golejador del campionat (3) i el segon més golejat (20). Quan vaig arribar a la cabina de ràdio, vaig preguntar als companys de premsa locals: “Caurà Mendi hui si perd?”. Em van mirar com si estiguera boig.

Hui, l’Éibar de Mendilibar és l’enveja sana de tot club modest d’Espanya. Econòmicament sanejat, els noms dels seus jugadors, fins i tot el del propi tècnic, sonen com a objecte de desig de molts altres clubs. Qui sap si eixe va poder ser el present del Llevant si no s’haguera consentit convertir el vestuari granota en un mas interessat? Demà, Mendilibar, que amb eixe futbol impossible per a Primera, amb eixos mètodes antiquats, li ha guanyat al Llevant el 70% dels partits que han enfrontat històricament a tots dos, trepitjarà de nou el Temple, eixe lloc de culte per al llevantinisme en el qual només una traïció li va impedir triomfar.