Més grans que el campió (5-4)

Més grans que el campió (5-4)

LLEVANT UE (5): Oier; Coke, Postigo, Róber, Luna; Morales (Rochina 85′), Lukic, Campaña, Bardhi; Boateng (Pazzini 76′) i Roger (Lerma 68′).

FC BARCELONA (4): Ter Stegen; Semedo, Vermaelen (Piqué 31′) , Yerry Mina, Jordi Alba; Iniesta (Denis 60′), Busquets, Rakitic; Dembelé (Paco Alcàsser 60′), Coutinho i Luis Suárez.

ESTADI: Estadi Ciutat de València. 22.384 aficionats.

ÀRBITRE: Melero López (comitè andalús). Va amonestar, per part del Llevant UE, a Bardhi (22′), Boateng (37′), Coke (61′), Campaña (70′) i Lerma (87′), i del FC Barcelona, a Vermaelen (20′), Busquets (65′), Piqué (90+3′) i Yerri Mina (90+4).

GOLS: 1-0, Boateng (8′). 2-0, Boateng (30′). 2-1, Coutinho (38′). 3-1, Bardhi (46′). 4-1, Boateng (50′). 5-1, Bardhi (56′). 5-2, Coutinho (58′). 5-3, Coutinho (64′). 5-4, Luis Suárez (70′).

 

CARLOS AYATS / LA CRÒNICA

El Llevant és el nou rei del món. I ja està. Com diria un bon amic, estic fart de fingir. No es pot ser més gran que aquest equip. És impossible. I cal deixar-se de mitjes paraules. Res, ara mateix, resisteix la comparació amb la gesta amb la qual el degà valencià està sorprenent al món. Res.

Jugar-li de poder a poder al campió, a un Barça amb més de 300 milions (solament en traspassos, afigen-li les fitxes…) en la davantera, més Rakitic, Jordi Alba, Iniesta, Piqué, Ter Stegen, Busquets i companyia, a un equip que estava a 2 jornades de culminar invicte la Lliga… I guanyar-li…

Açò és el que ha fet el xicotet Llevant: sorprendre al món. És la guinda a un final de temporada irrepetible, incommensurable, d’una grandesa que solament el pas dels anys encertarà a dimensionar.

El senyor de Silla

Era el que li faltava a Paco López per a ascendir a l’Olimp dels entrenadors, mirar als més grans de la història, somriure, i donar-los una palmadeta en l’esquena dient: “Què passa, xavals?”. Perquè si existeix o ha existit algú amb la capacitat de transformar en uns quants dies a un equip anímicamente enfonsat i esportivament en picat (no ho oblidem, el dia que López va saludar als seus nous jugadors, aquests acumulaven 1 victòria en 22 jornades) en una màquina de guanyar i golejar capaç de sumar 25 punts de 30, de vèncer en 8 partits de 10, i de fer-li una maneta a aquest Barça en una hora, jo, per descomptat, no ho conec.

El que sí sé és que un senyor que va venir al món a Silla fa mig segle ho ha aconseguit. I ho ha fet per atrevir-se a somiar, vencent el major dels temors de l’ésser humà. López va saber veure que tenia entre mans un excel·lent grup de futbolistes, i ha aconseguit el més difícil encara: que aquests s’adonen que ho són. El resultat no admet discussió. Beatificació ja.

La rebel·lió dels xiquets

En resum, que arribats a aquest punt de confiança, López va pensar “El Barça? Doncs a per ell també”. I fent honor al seu valor, solament comparable als coneguts atributs de l’estàtua eqüestre d’Espartero, es va llançar a boxejar de tu a tu amb el Barça. Açò, que tots (i el que diga que no, menteix) haguérem qualificat d’autèntic suïcidi fins fa mes i mig, resulta que no ho és. I que si tens talent a cabassos, com és el cas, fins a pot acabar en victòria èpica.

La històrica maneta la van rubricar un hat-trick de Manolito Boateng (que sí, que ara tots vam ser sempre de Boa; mare meua la rasa que ha d’estar cavant algun per a fer la cigonya) i doblet del xaval macedoni que de sobte es va passar mitja temporada sense ser titular. 21 i 22 anys, respectivament, i amb contracte fins que porten als seus fills al col·legi. Fa 15 dies (sí, 2 setmanes,), hi havia qui demanava públicament la decapitació de Tito i li deia “A veure si l’any que ve feixos un equip millor…”. Sí, l’exili és bona solució.

En qualsevol cas, tot açò va començar en una pilota de Campaña a Morales que el Comandant va transformar, prèvia jugada individual per al record, en una assistència a Boa que el ghanés enviava al travesser… botant dins. Era el 9’, i Messi, en la seua casa, començava a preguntar-se si els seus companys no l’anirien a embolicar. Quan un minut després, Bardhi va enviar al travesser un xut esquerre d’impressió, l’argentí va demanar un taxi dirección a l’aeroport.

El Barça tenia la pilota, però el perill era, a la contra, un Llevant letal, on els xiquets van eixir al pati a jugar amb els majors, i van acabar per deixar-los evidència. Als 30’, el baby serbi (Sasa, gràcies per tot) va convertir una pilota morta a 10 metres de la frontal en una assistència meravellosa per a Manolito (després de desfer-se amb dos tocs i una passada de 4 jugadors culés) qui, amb la sang freda dels grans, va encarar a Ter Stegen, el va regatejar, va aguantar l’impacte de Semedo i va resistir dempeus per a espentar a plaure el 2-0. El Temple s’enfonsava. El món es fregava els ulls.

Va voler creure el Barça gràcies al 2-1 de Coutinho, el tret del qual va tocar en Róber Pier fent inútil l’estirada d’Oier, però en els manaments de pacolopecisme es llig clarament: “Honraràs al gol i al futbol després del descans”, i els Valverde van vindre amb la lliçó sense aprendre.
Del 2-1 al 5-1 en 10’, i en 8’ més, 5-4.

En 10 minuts, es va passar del 2-1 al 5-1, deslligant la bogeria en el Ciutat i convertint al Llevant en objecte d’admiració planetària. Bardhi va fer el tercer traient el seu fusell amb un preciós colpeig de la frontal després d’assistència de Campaña, que va signar un altre gran partit més per a la seua col·lecció.

El el quart, Roger, que també va estar molt bé malgrat no veure porta, va lluitar amb Piqué una pilota aèria fruit d’una volea del Maestro, i l’esfèric li va caure a Luna, que la va posar perfecta i de primeres perquè Boateng li explicara a Ter Stegen que s’havia quedat bona nit per a traure pilotes de la xarxa. El 5-1, obra novament d’un Bardhi sacrificat i omnipresent després d’una assistència majestuosa de Roger, va deslligar la bogeria.

Allò no podia ser. El campió, humiliat pel xicotet Llevant, va tirar d’orgull, qualitat i un arbitratge afectuós per a reaccionar. Una fallada de Róber li va regalar el 2n a Coutinho en el 58’; un nou rebot, l’hat-trick de l’ex del Liverpool en el 64’; i Busquets, forçant un contacte dins de l’àrea amb Boateng, va provocar el penal que posaria el 5-4 en el marcador mancant 20’ més el descompte. En 8’, el Barça havia passat del 5-1 a estar a un gol de mantenir la seua condició d’invicte. El pànic es palpava en el Ciutat.

El campió, als nostres peus

Però el Llevant va saber resistir l’embranzida del campió, i amb caràcter, Lerma en el camp, i la Verge de cara (Luna va fregar l’autogol en el 81’), va acabar portant-se un dels triomfs més importants dels seus més de 100 anys d’història. I merecidament.

Poc elegant en la derrota, el fins a anit invicte Barça va acabar donant eixa pena/vergonya que provoquen els Piqué, Suárez i companyia quan es posen a protestar-li a l’àrbitre veja vostè a saber què, i es va acomiadar del Temple clavant el genoll davant el vertader rei actual de Lliga: el Llevant. Ho avalen els números, les sensacions i la cara de Valverde en sala de prensa.

Encongint-se de muscles, el tècnic culé va reconèixer la incapacitat del totpoderós Barça per a frenar al cicló granota, a un Llevant la història del qual, dins de molts anys, contarem als nostres més xicotets, la dels Indomables de Paco López, el geni de Silla que va canviar la història del degà valencià per sempre.

 

Imatge: Llevant UE