El concurs de creditors, superat... naix un nou Llevant?

El concurs de creditors, superat... naix un nou Llevant?

CARLOS AYATS / VALÈNCIA

Ja es pot dir en veu alta: el Llevant UE, contràriament a la gran majoria d’entitats que es van acollir en el seu moment al concurs de creditors, ha obrat el miracle. Encara que queda temps perquè el jutge dicte oficialment l’acte que acorde la conclusió del concurs, la realitat és que, virtualment, aquest ja és història. El Llevant UE és un club potent, estable i econòmicament sanejat.

Lluny queda en el temps aquell 10 de juliol de 2008 que el Jutjat del Mercantil número 2 de València va declarar l’inici d’un concurs necessari de creditors en el Llevant UE (sol·licitat per al voltant d’uns 80 d’ells, entre els quals es trobaven diversos jugadors de la primera plantilla), a la vora de la fallida després de la indecent gestió de Pedro Villarroel Guzmán, que va deixar al degà valencià a un pas de la desaparició.

El 7 d’abril de 2009, el jutge Fernando Presencia suspenia al Consell d’Administració de les seues funcions i deixava el control del Llevant UE en mans de tres administradors concursals –Celestino Aparicio, Vicente Andreu i Mariano Durán-.

El conveni de creditors: 61,4 milions d’euros de deute després de la quitació legal

Tres mesos i mig després, el 28 de juliol de 2009, la Junta de Creditors acceptava un conveni de creditors que paralitzava els embargaments i donava a l’entitat 2 anys de manca en l’inici del pagament del deute, que havia d’abonar-se inicialment en els 5 anys posteriors, i incloïa una quitació del 50% sobre una part la mateixa.

El deute total va quedar xifrat en 88.752.412 euros, que estava dividit en 4 apartats:

-Creditors amb privilegi especial: 14.620.053 €. Els bancs. La Caixa, a la qual es devien 6.282.897 euros, i Cajamar, amb 8.337.156 euros per percebre.

-Creditors amb privilegi general: 19.424.607 €. Principalment, l’Agència Tributària (16.230.923 euros), més Seguretat Social, el FOGASA i l’Ajuntament de València.

-Creditors ordinaris: 40.194.626 €. Futbolistes, prestadors de serveis varis, etc.

-Creditors subordinats: 14.513.000 €. Entre els quals s’incloïa un deute reconegut al propi Villarroel de 3.760.606 euros.

Sobre eixe deute, la quitació es va aplicar als dos últims blocs, per la qual cosa tant els creditors ordinaris com els subordinats van veure volar, legalment, la meitat del que se’ls devia, quedant la xifra ordinària per abonar en 20.097.313 euros, i la subordinada, en 7.256.500.

Per contra, els creditors privilegiats van mantenir el 100% del deute pendent, en tots dos casos sustentat a més sobre una hipoteca de l’estadi Ciutat de València.

Així les coses, el deute final que el Llevant UE havia d’afrontar, després de la quitació, va quedar finalment establit en 61.398.599 d’euros.

La situació actual

9 anys després de la signatura del conveni de creditors, el Llevant es troba ja amb un deute inferior als 20 milions d’euros, i amb actius, òbviament, amb un valor econòmicament superior a aquesta quantitat, com són la Ciutat Esportiva de Bunyol (lliure de càrregues), el Ciutat de València (encara, açò sí, hipotecat, però sobre préstecs controlats) i la pròpia plantilla (solament Lerma, ara mateix, ja té un valor superior al total del deute pendent).

Amb el crèdit ordinari completament abonat des de 2015, el Llevant va iniciar en la temporada 2015/16 el pagament als creditors subordinats, que conclourà el pròxim 30 de juny amb l’abonament de 4’34 milions d’euros a l’Ajuntament de València, l’Agència Tributària i Pedro Villarroel.

Després d’açò, a l’inici de la temporada 2018/19, al Llevant només li restarà un deute totalment controlat de poc més de 16 milions d’euros. D’ells, només 2 a curt termini (2021) i 14 a llarg, després dels successius acords amb La Caixa i Cajamar que han estès el pagament del deute en còmodes terminis fins a 2034.

15 milions per a fitxatges?

Així les coses, i tenint en compte que la intenció del Consell és finançar bancariament a través de crèdits la inversió en la futura Ciutat Esportiva de Natzaret, que el club ingressarà un mínim de 43 milions d’euros per drets de televisió i que ja no existeix l’obligació d’amortitzar els 6 milions d’euros de mitjana que el club ha hagut d’abonar en virtut del conveni de creditors durant els 6 últims anys, és evident que ens trobem davant un nou escenari: el Llevant té diners.

Ara, és moment de decidir. Aquesta temporada que ara finalitza, el Llevant UE ha aconseguit la permanència amb la mitjana de salaris més baixa dels 20 equips de Primera Divisió -556.000 euros anuals per jugador, segons les dades del prestigiós informe internacional elaborat per Sporting Intelligence, (li precedeix, en 19è lloc, el Leganés, amb 592.000 euros per jugador de mitjana), la despesa global en la plantilla rondava els 26 milions d’euros (permetent, el fair-play financer, arribar als 32) i el club s’ha gastat en traspassos, entre estiu i hivern (Boateng, Doukouré, Bardhi, Sadiku i Ivi), prop de 9 milions d’euros.

De cara a l’any que ve, el club ja ha millorat els contractes de Morales i Lerma i ha decidit abonar 2 milions d’euros per Cabaco. A açò, cal afegir que pagarà entre 1 i 1’5 si la negociació es manté en uns marges lògics per Coke i podria intentar una operació similar per Róber Pier.

Rochina i Lukic

Desconeixent (existeix un secretisme important sobre aquest tema) la situació de la possible continuïtat de Rochina, el que és clar és que el Llevant disposa de capacitat econòmica per a tancar operacions per un import superior al seu rècord històric, els 3’2 milions d’euros abonats en el seu moment per Mauricio Cuero.

Per açò, la continuïtat del de Sagunt sembla viable, i fins i tot una aposta forta per Lukic no és en absolut desgavellada. Si el Consell presidit per Quico Catalán decideix obrir la mà, el Llevant pot donar aquest estiu el salt de qualitat somiat, bé a través de la continuïtat dels principals futbolistes del primer equip, bé a través d’incorporacions potents, o fins i tot a través d’una fórmula mixta.

Siga com siga, és clar que el degà valencià es troba en un moment dolç de la seua història, i el pas endavant el tenim a l’abast. Enterrada l’enclusa de l’adversitat, haurà arribat l’hora de fer el propi amb la grandesa de ser xicotet?. En definitiva, llevantinistes, estem davant l’inici d’una nova era?