El 1X1 de SINTREGUA.ES de la temporada 2017-18

El 1X1 de SINTREGUA.ES de la temporada 2017-18

CARLOS AYATS / VALÈNCIA

A falta de conèixer si l’Atlètic Llevant aconsegueix l’ascens que hui se li ha escapat (solament per unes setmanes, esperem), la temporada 2017-18 ha arribat a la seua fi. És, per tant, moment d’analitzar el succeït, de valorar una campanya repleta d’emocions intenses.

Des de SINTREGUA.ES ja hem preguntat l’opinió de l’afició i els companys dels mitjans de comunicació que han seguit el dia a dia del Llevant UE, i abans de procedir al nostre merescut descans, volem deixar també la nostra. Així doncs, aquestes són les nostres notes, argumentades, dels principals protagonistes del curs 2017-18.

Quico Catalán (8): Any dur en l’esportiu per al president, que en qualsevol cas ix clarament reforçat del mateix. La permanència en Primera, la superació virtual del concurs de creditors i l’engegada oficial del projecte de la futura Ciutat Esportiva de Natzaret són tres grans motius d’orgull per a Quico, molt per sobre de qualsevol altra consideració. En el seu deute, brilla amb llum pròpia la seua inacció quant a la democratització del club i el manteniment d’una estructura de control del club, sense legitimitat, a través de la Fundació. El president segueix sent l’amo del Llevant sense haver posat un euro, i amaga ja (si bé de moment encara amb la boca xicoteta) amb posposar la seua idea d’abandonar el càrrec en 2019. En qualsevol cas, malgrat la seua escassa transparència i el perill latent del seu poder omnímode, és el líder inqüestionable del millor Llevant de la història, i aquesta temporada, ha donat diversos passos de gegant en eixe aspecte.

Vicente Blanco ‘Tito’ (8): Per fortuna per a ell, ha comptat amb el respatler del president en els moments crítics malgrat la pressió de les hordes de pseudoentesos que han intentat provocar el seu adéu des de dins i fora del club. En qualsevol cas, de la mateixa manera que Quico, la seua carta de presentació és més que notable. Amb la menor inversió econòmica dels 20 equips de Primera, ha conformat un equip que ha finalitzat 15è amb 46 punts. Els seus dubtes, raonables, a l’hora de prescindir de Muñiz, queden absolutament compensats pel seu inqüestionable encert en apostar per Paco López, que és una elecció de Tito, per molt que a alguns els coste veure-ho/moleste acceptar-ho. Coke (al que la negativa de Muñiz va impedir tindre a l’agost), Luna, Cabaco, Bardhi, Lukic, Boateng i fins i tot Ivi i Doukouré, en moments puntuals, sumen molt més del que han restat Nano Mesa, Samu García o Sadiku. Fins i tot la seua aposta pel bloc de l’ascens (açò que, alguns, incomprensiblement, denminen “els jugadors de Segona”), amb Oier, Morales, Jason, Postigo, Lerma, Roger i, sobretot, Campaña, ha acabat demostrant-se encertada. Amb dos objectius notablement complits en dues temporades, i amb una més de contracte, sembla lògic pensar que el club puga acabar oferint-li una renovació que, dades en la mà, mereix sens dubte.

Juan Ramón López Muñiz (4): En la seua descàrrega, es pot dir que no va tenir sort en els moments decisius, però el global de la seua actuació no pot aprovar-se, per més que l’equip seguira deixant-se la pell en el camp i estiguera fora de llocs de descens el dia de la seua destitució. 15 jornades sense guanyar, el bloqueig mental d’una plantilla en la qual no va creure i ha demostrat ser sobradamente vàlida, la seua covardia en partits clau com el d’Anoeta i la seua incapacitat d’empatizar amb pràcticament ningú ni dins ni fora del club pesen en contra seva.

Paco López (10): Immillorable. Una autèntica benedicció per al llevantinisme. Culpable de la major transformació en menys temps que ha vist el món del futbol en dècades. Creu i fa creure. Les seues modificacions tàctiques (fins i tot Bardhi en banda) han sigut un èxit darrere l’altre. 25 punts de 33 possibles, 8 victòries en 11 jornades i el títol honorífic de campió de Lliga des de la seua arribada a la banqueta no admeten una altra qualificació.

Oier Olazábal (8): Demostració fefaent que canviar les coses està en mans d’un mateix. De fitxatge discutit i incomprès, Oier ha passat a disputar 26 partits complets consecutius com a titular en Primera Divisió. Excepte poques excepcions, la seua labor ha sigut a més digna d’elogi. Felí a rematades a boca de canó, li ha retornat a la saga granota una seguretat sota pals desconeguda des dels temps de Munúa i Keylor Navas.

Raúl Fernández (4): Irregular en el principi de temporada, va combinar bones actuacions amb errors greus. És millor porter, com sabem, del que ha semblat enguany. En qualsevol cas, difícilment perdonable la seua actuació en el tema Langerak, avisant que anava a passar per quiròfan i perdre’s la resta de la temporada 2 dies després de la marxa de l’australià.

Mitch Langerak (sense qualificar): Gris en el seu únic partit oficial amb el Llevant, en Copa, davant el Girona, mai sabrem si amb continuïtat haguera sigut un altre Lukic, Cabaco o Boateng. Al Japó ho està jugant tot, però el seu equip va l’últim.

Koke Vegas (s. c.): Va apuntar alguns bons detalls en el seu debut en Primera a Vigo. Amb l’equip desendollat, tampoc va ser el millor dia per a jutjar-li. Va començar més valent del que va acabar en Balaídos. No obstant açò, apunta maneres.

Coke Andújar (8’5): És un altre nivell. I açò que en l’esquerra va patir moltíssim durant l’absència de Luna. El seu nivell d’implicació i la seua aportació a nivell de vestuari és extraordinària. Ha exercit d’autèntic capità de l’equip, per damunt fins i tot de Pedro i Morales. Excel·lent arribador, els seus 3 gols (4, comptant el de Mestalla) en moments clau han valgut el seu pes en or. La seua continuïtat ha de ser innegociable.

Pedro López (5’5): Esportivament, ha complit quan ha sigut requerit, que enguany ha sigut més que els 3 anteriors en Primera. Ha sabut dissimular les seues manques físiques i el seu paper en el vestuari en el pitjor moment de la temporada ha sigut també digne d’elogi.

Iván López (s. c.): Muñiz comptava amb ell per a ser el seu lateral titular en Primera, però una vegada més les lesions ens han deixat sense veure’l la pràctica totalitat de la temporada. En principi, torna a estar recuperat. Té tant potencial (ofensiu, sobretot), com dubtes genera a nivell físic.

Shaq Moore (5): Molt irregular. Combinant grans actuacions en escenaris com Las Palmas o el Camp Nou amb partits molt fluixos a casa. Interessant per al futur. Eixirà cedit.

Sergio Postigo (6): Difícil temporada la del seu debut en Primera per a l’heroi de l’ascens. No obstant açò, ha sabut sobreposar-se als dubtes que li van assaltar a mitjan temporada per a finalitzar amb un nivell òptim. Professional incuestionable, és un altre dels quals dins suma molt.

Róber Pier (6,5): Després d’una primera volta amb moltes més ombres que llums, va mostrar un nivell superlatiu en els moments claus per a la salvació. S’hauria de lluitar per la seua continuïtat. Futbolista de bon present i millor futur.

Erick Cabaco (6’5): Per a partits de broma com el de Balaídos millor deixar-ho a casa, però a la guerra cal portar-s’ho sempre. Ha de millorar per dalt (com els altres 3 centrals), però la seua evolució ha sigut sensacional. Jugador de caràcter i amb millor nivell tàctic del que molts li pressuposen encara hui en dia. La seua continuïtat és un encert, per molts 2 milions que es paguen. Donarà molt, esportiva i econòmicament.

Chema Rodríguez (4’5): Ha acabat molt millor del que ha estat durant la temporada. El seu gol contra la Real va ser un oasi dins d’un desert massa perllongat. No obstant açò, jo m’el quedaria. Condicions té de sobres per a triomfar en Primera. Potencial per a ser una revelació ara que pocs ho esperen.

Antonio Luna (6’5): No ha aconseguit el nivell esperat, però encara així ha demostrat una solvència defensiva decent. En atac ha tingut algunes aparicions notòries, com el dia del Barça. La seua implicació ha sigut sensacional (el va matar Muñiz amb els 3 partits seguits en 6 dies la setmana de la seua destitució). No obstant açò, pot donar més de si.

Toño García (4’5): Fluixa temporada del lateral, les llacunes defensives del qual segueixen sent notòries. En atac, més soroll que nous. Fora de l’equip des de desembre per lesió, amb prou faenes ha participat en 12 partits de Lliga.

Aly (s. c.): Va debutar amb partidàs al Wanda, demostrant que pot jugar a primer nivell. En qualsevol cas, no ha tornat a aparèixer. En Tercera, li està costant marcar la diferència.

Jefferson Lerma (7’5): És molt bo, la seua presència és una autèntica garantia i ha tingut moments brillants, però és un altre dels quals té potencial per a donar molt més. Massa partits condicionat per grogues innecessàries. Amb López ha demostrat que no solament abasta molt i defensa bé, sinó que també pot arribar a ser un bon passador.

José Campaña (7’5): Mai va baixar els braços quan van venir mal donades, encara que patinara torpement en xarxes socials. Des de l’arribada de López, va abandonar la seua cotilla defensiva i ha sigut pura màgia. Futbolista clau per al futur de l’equip, segueix aportant a nivell de recuperació i dóna sentit a qualsevol pilota que toca.

Sasa Lukic (6’5): Eliminat per Muñiz després del seu error de jugar lesionat amb la sub21 sèrbia, ha demostrat quan ha pogut que és una autèntica joia. Posseeix una capacitat extraordinària per a la creació i la conducció de pilota, i és capaç de donar consistència a un centre del camp sense Lerma al costat de Campaña. El Llevant hauria de fer una aposta econòmica alta per ell.

Cheick Doukouré (5’5): 19 partits i 1 gol, a Las Palmas. Poca aportació per a un jugador que va costar 1’8 milions d’euros. Es va lesionar en l’últim partit de l’era Muñiz i caldrà veure si López és capaç de trobar-li lloc en un sistema en el qual, inicialment, no cap un fals mediapunta de pressió a dalt.

El Hacen (s. c.): Va debutar deixant bones sensacions davant Màlaga i Athletic, però a dia de hui, no cap en el primer equip. Sembla verd per a apostar per ell com a alternativa.

Enis Bardhi (7): Un descobriment espectacular. Autèntic fora de sèrie a pilota parada, ha deixat moments memorables aquesta temporada, en la qual ha marcat 9 gols malgrat estar una volta sencera sense ser titular (el pretext de Muñiz era “baix rendiment”). Un altre talent jove ben lligat pel club, almenys de moment, perquè com tinga continuïtat a bon nivell, els 25 milions de clàusula igual es queden curts.

Jason Remeseiro (5): Defensivament, ha aportat molt més del que molts li volen reconèixer, però eixa amargor amb la qual ha funcionat tot l’any li ha llastrat, impedint-nos veure a un jugador amb nivell de sobres per a ser titular en Primera Divisió. Creïlla calenta de l’estiu. Vol anar-se i el club espera una oferta decent per a obrir-li les portes. Una pena.

José Luis Morales (8’5): Fenomenal temporada del Comandant, decisiu per a la permanència amb els seus 10 gols i 8 assistències en Lliga. Li segueix sobrant egoisme amb la pilota, però és un referent amb raó per a la graderia. Físicament, a més, la seua millorança ha sigut molt notòria. Ja ha fet història en el club, i si segueix a aquest nivell, batrà tots els rècords que li falten.

Ivi (5’5): Ha acabat molt mal, i la sensació és que decebent a un Paco López que inicialment va apostar per ell. Amb pilota, futbolista de gran talent. El seu doblet en Riazor va salvar el cap de Muñiz, i ha aconseguit un total de 5 gols que és una xifra a tenir en compte. Preocupen la seua tendència al descuit físic i la falta de concentració.

Samu García (2): Un autèntic desastre. Una ombra del que va ser, i damunt fitxat a preu d’or. Un problema evident de cara a aquest estiu.

Rubén Rochina (s. c.): Els seus 75′ a Vigo van superar els 73′ que sumava en els 4 trosets que havia jugat fins a eixe dia. Entre la seua falta de forma a la seua arribada, la lesió i l’exagerada sanció de 4 partits, ens ho hem perdut aquesta temporada. El seu gol en Balaídos és solament una mostra del que pot fer. Abusa de l’exhibició tècnica, però si es queda, pot convertir-se en un futbolista d’importància cabdal.

Fahad Al-Muwallad (4): Jugador sense nivell per a la Primera Divisió que va aterrar en el Llevant fruit d’un acord comercial sense precedents. Mai va deixar d’intentar fer-se un lloc, fins que la seua tenacitat va obtenir premi a Butarque i Vigo. No obstant açò, la seua aportació sobre la gespa va ser absolutament nul·la.

Alex Alegría (6): Fins a la seua lesió, i malgrat ser un davanter estrany que jugava d’esquena a la porteria contrària, la seua aportació va ser interessant. Sense gol, però capaç de generar per a l’equip. La seua titularitat va donar origen a l’inacabable aquesta temporada debat del 9.

Nano Mesa (3): El mà a mà en el descompte de Màlaga va poder canviar la seua història, però una gran aturada de Roberto ho va impedir. Va ser una solució d’urgència que va aterrar fora de forma i no va tenir sort amb les lesions. Se’n va anar sense marcar un sol gol.

Enes Unal (5): Un altre experiment estrany. Solució d’urgència davant el devessall de lesions en atac, no va tenir fortuna cara a porta (sobretot, en el Pizjuán), i encara que va demostrar ser un davanter de bon nivell, li van faltar temps i gols per a deixar petjada (va fer un en l’última jugada d’un partit ja perdut davant el Girona). Açò sí, al Vila-real li’l vam retornar molt millorat, i ha marcat 4 gols allí en la segona volta.

Roger Martí (5’5): Després de superar un segon trencament de croat, Roger ha hagut de fer la seua pretemporada en competició, i li ha costat. Freturós, de moment, de l’agilitat d’antany, ha sabut reconvertir el seu futbol, guanyant en capacitat d’associació. Els seus 3 gols i 2 assistències són una marca correcta atenent a les circumstàncies. L’any que ve, a veure si pot demostrar per fi la seua vertadera vàlua en Primera.

Armando Sadiku (3’5): Aportació molt deficient d’un jugador al que se li pressuposen bon joc aeri i un potent tret amb ambdues cames. Tàcticament perdut, desconnectat de la plantilla i mancat de confiança, molt haurà de millorar la seua aportació si és que el Llevant aposta per la seua continuïtat per a ser important la pròxima temporada.

Giampaolo Pazzini (4): Va arribar com el salvador i al final, va salvar el seu gol al Reial Madrid, no ha aportat res. Relació qualitat-preu dolenta. No ha acabat de connectar ni amb l’afició ni amb els seus companys.

Emmanuel Boateng (7): L’evolució més impressionant de la temporada. A final de la mateixa, ha aconseguit un nivell impressionant. El seu hat-trick al Barça va coronar una gran segona volta, en la qual ha anotat 6 gols. Amb només 21 anys, bona definició, poderós en el joc aeri i intel·ligent en l’associació, apunta a titular indiscutible la temporada que ve.