Del 'manteo' a López a l'abraçada de Morales a Fenollosa: crònica del postpartit més especial

Del 'manteo' a López a l'abraçada de Morales a Fenollosa: crònica del postpartit més especial

CARLOS AYATS / VALÈNCIA

Anit, quan Melero López va assenyalar el final del partit, l’eufòria es va deslligar entre el llevantinisme. Ningú es movia de la seua localitat. Tota l’afició, en peus, i amb somriures d’orella a orella, aplaudia a l’equip que hi havia assolit el que ningú abans en tota la Lliga, tombar al campió. Pau Ballester, des de la megafonia, va començar a nomenar un a un als herois d’una plantilla inoblidable, mentre els jugadors, com si de la consecució d’un títol es tractara, feien un volt d’honor retornant els aplaudiments i l’afecte rebut.

Al final la mateixa, els focus es van posar en l’home-miracle, un tècnic al que la plantilla adora, venera com a màxim artífex d’una transformació sense precedents en la centenària història del club. Paco López va volar per l’aire del Temple del Sentiment del Futbol Mundial, ovacionat per jugadors, aficionats, resta del cos tècnic i tot el que va passar per allí.

D’ací, l’alegria va passar al vestuari, on el mal perdre del Barcelona contrastava amb l’alegria desbordant d’un equip que no va dubtar a continuar la celebració amb la clàssica foto cerveses en mà (el pas d’Amstel a Heineken va ser perspicaçment apreciat pels companys de premsa mentre esperàvem la compareixença d’un Valverde que va tardar més de mitja hora a fer acte de presència).

Més tard, després de les paraules d’un López que va saber estar a l’altura i contenir l’eufòria, els jugadors van ser abandonant en l’estadi amb la felicitat per bandera. Boateng, que es va anar disparat a per la seua pilota de l’hat-trick, no la soltava una vegada signada pels seus companys ni encara que li apuntaren amb un arma. Foto ací, foto allà. Somriures per onsevulla completaven qualsevol escena en zona mixta.

Per allí, emocionat, va aparèixer el president d’honor del club, Paco Fenollosa. En veure-ho, Morales es va anar directe a abraçar-li. “S’ho mereix tot. Sempre està amb nosaltres, en tots els viatges, somrient, animant-nos”, va afirmar el Comandant abans de posar-se roig quan li vaig comentar les paraules de López afirmant que “no és desgavellat” pensar que puga anar a la Selecció.

Va ser, sens dubte, una nit feliç, històrica, i que ningú dels allí presents oblidarem mai. La nit en què el Llevant va tombar al campió invicte amb una maneta, eixa amb la qual hui, amb els 5 dits ben oberts, ens saludem tots els llevantinistes des de primera hora del matí.