Judici a la direcció esportiva

Judici a la direcció esportiva

CARLOS AYATS / VALÈNCIA

Ha sigut, sens dubte, blanc de nombroses crítiques al llarg de la temporada. De fet, encara que l’equip ha donat un gir esportiu sensacional que li fa, ara mateix, acariciar la permanència en Primera Divisió, algunes veus demanen que es plantege la seua continuïtat a partir del 30 de juny (li queda, recordem, un any més de contracte).

Parlem, evidentment, de la direcció esportiva. Però, analitzant l’anterior, hi ha motius reals per a plantejar-se un canvi?, hi ha hagut veritablement més errors que encerts?, s’està valorant amb justícia l’actuació de Vicente Blanco ‘Tito’ i Carmelo del Pozo. Intentem cercar respostes a tals preguntes a partir d’algunes valoracions.

 

Principals encerts/èxits

1.- Objectius complits: És, sens dubte, el seu major aval. Van ser contractats a l’estiu de 2016 per a retornar a l’equip a Primera i ho van aconseguir arrasant en la categoria de plata. En el seu retorn a l’elit, i malgrat el sofriment d’una temporada en la qual l’equip ha arribat a sumar 1 única victòria en 22 jornades, el Llevant acaricia la permanència amb 8 punts d’avantatge al descens mancant 7 jornades per al final, diferència que solament una vegada, en 18 anys amb l’actual sistema, ha sigut insuficient.

2.- Apostes per Muñiz i Paco López: Encara que esmentar el seu nom siga ara sinònim de drama, la veritat és que l’elecció de Muñiz va ser un encert inqüestionable per a aconseguir un ascens que, no oblidem, es va aconseguir amb 6 jornades d’antelació. Amb l’asturià en caiguda lliure, i una tensió pròxima a l’insuportable, Tito va apostar per Paco López en lloc de preparadors consagrats. En un all-in per a la història, la direcció esportiva va posar el timó d’un vaixell a la deriva en mans d’un tècnic que, de la nit al dia, va passar d’entrenar en Tercera Divisió a dirigir al Llevant en Primera. 10 punts de 12 possibles i la recuperació del somriure en equip i afició certifiquen un encert inqüestionable després d’un decisió de màxim risc.

3.- Grans futbolistes per a l’ascens i fons d’armari en Primera: La confecció de la plantilla en Segona, apostant per un Roger en el qual, fins aleshores, el Llevant no havia cregut, i una columna vertebral amb Raúl-Chema-Postigo-Lerma-Campaña i El Pistoler, secundada per una altra aposta, la de Jason, li va eixir a la dupla Tito-Carmelo de meravella. Enguany, la confecció de la plantilla admet molts més peros. No obstant açò, els Cabaco, Lukic, Ivi, Doukouré, Bardhi i Boateng estan demostrant (alguns en aquesta segona volta) tenir nivell per a jugar i donar solucions en Primera, de la mateixa manera que alguns fitxatges d’hivern com Coke o Pazzini.

4.- Ampliació i millora de l’estructura: Amb l’arribada de Tito i Carmelo, el club ha ampliat i millorat l’estructura de la direcció esportiva, dotant-la d’un número major d’observadors, tant a nivell nacional com a internacional, amb una major connexió amb l’òrgan superior de decisió.

5.- Bona selecció del vestuari a nivell humà: Es diu sempre dels vesturis, i en molts casos és, senzillament, mentida. No obstant açò, en aquest cas, és una gran veritat. Tito i Carmelo han confeccionat una plantilla amb una excel·lent qualitat humana i professional. Fins i tot en els moments més difícils, jugadors esportivament marginats com Langerak o Cabaco no han perdut el somriure ni han deixat de cercar la seua oportunitat. Hi ha hagut alguns problemes menors (declaracions de Lukic, Morales…) però, sens dubte, és el vestuari més sa dels últims anys.

 

Principals errors

1.- No aprofitament de l’avantatge temporal: El Llevant va certificar el seu ascens el 29 d’abril, però ja en febrer era evident que l’equip pujaria a Primera. Açò li va donar a la direcció esportiva un avantatge de mesos per a poder anar construint un projecte sòlid, garantint a jugadors molt temps abans que altres clubs que estarien en la màxima categoria del futbol espanyol. No obstant açò, el  Llevant no va saber aprofitar aquest avantatge, va veure com a molts rivals li van avançar en la confecció de la plantilla, i va apurar fins a l’últim dia de mercat, dia en què va signar a Nano Mesa i Erick Cabaco.

2.- Renovació i ampliació de contracte de Muñiz: L’asturià tenia contracte fins a juny de 2018, però la direcció esportiva va decidir recompensar a Muñiz per l’ascens amb un any més de compromís i una sensible millora econòmica en les condicions tant per a eixa última campanya com per a la present. Eixe gest, voluntàriament iniciat per la direcció esportiva i que tal vegada va poder perllongar l’estada de l’asturià en la banqueta malgrat la crisi esportiva, té ara al club en un conflicte amb el tècnic, que exigeix el pagament íntegre del contractualment acordat.

3.- El gol en Primera: En el seu intent de conformar una plantilla de garanties, Tito i Carmelo van fallar en un lloc clau com és el del ‘9’. La seua arriscada decisió d’ocupar els 4 llocs amb apostes -Álex Alegría, Emmanuel Boateng, Nano Mesa i un Roger Martí que, malgrat el seu gran any en Segona, només havia marcat un gol en Primera fins a enguany- va eixir malament. Cert és que la mala fortuna es va encebar amb El Pistoler, que va caure greument lesionat en pretemporada. Però es tractava d’un 22 de juliol, i hi havia marge de sobres encara per a realitzar una contractació important. L’aposta econòmica va ser Boateng, pel qual es van pagar 2’5 milions d’euros. No obstant açò, el jugador estava per fer, i Muñiz va decidir apostar per Álex Alegría, un davanter estrany que jugava d’esquenes a porteria i amb el qual, malgrat que l’equip va obtenir bons resultats al principi, la graderia mai va connectar. A més, prompte va caure també greument lesionat, i el gol va quedar en mans d’un Boateng que tàcticament desesperava a l’asturià i un Nano Mesa que va arribar completament fora de forma. El resultat, increïble però cert, tota la primera volta sense que un davanter marcara un gol en Lliga, a excepció del tant que va anotar en l’última jugada d’un partit perdut davant el Girona Enes Unal, solució d’urgència per a 2 mesos que tampoc va acabar d’oferir el nivell esperat.

4.- Falta d’experiència: La confecció de la plantilla no va tenir especialment en compte aquest factor, i el bloc conformat estava integrat, inicialment, per un percentatge molt elevat de jugadors amb escassa o nul·la experiència en Primera. En el mercat hivernal, s’ha intentat polir aquesta manca amb futbolistes com Coke (fonamental en la transformació de l’equip en aquest aspecte), Pazzini o Rochina, que malgrat arribar amb 26 anys, acumulava ja més de 100 partits entre Lliga i Premier League.

5.- Expectatives generades: La sensacional temporada anterior, l’inici de la present i l’intent de grans operacions van generar unes expectatives que, sens dubte, han jugat en contra de l’equip, el club i, per descomptat, la direcció esportiva. En el que a aquesta última competeix, els intents, coneguts per la premsa, de portar a jugadors del nivell de Diego Costa (amb el qual va haver-hi reunió personal) o Lucas Vázquez, i la famosa frase del “central de garanties” (que Tito sap que li perseguirà eternament), van provocar una decepció majúscula en l’afició quan, el dia 31, es va incorporar a un descarte d l’Éibar com a davanter de referència i es va portar a un central uruguaià, fins llavors, absolutament desconegut. Després del 3-0 a la Reial Societat de la 5a jornada, el terme Europa League va circular amb força pels mentiders granotas. Llavors, ningú pensava a celebrar una permanència que, 5 mesos després, s’havia convertit en una difícil aspiració.

 

Valoració dels seus fitxatges

Raúl Fernández (7,5): Gran temporada la seua l’any passat, en què va aconseguir el Zamora de la categoria, després d’un inici en el qual va haver d’imposar-se a la competència de Remiro. Enguany, va començar com a titular combinant bones actuacions (Bernabéu), amb errades importants. Va perdre la titularitat, no obstant açò, quan no s’esperava. Especialment lleig el seu detall de no comunicar fins que Langerak s’havia marxat la seua dolència en el maluc i la seua decisió de passar pel quiròfan i perdre’s mitja temporada.

Remiro (5): Porter de gran potencial, com està demostrant enguany, que no va arribar a consolidar-se i va triar tornar a Bilbao a mitja temporada.

Oier (8,5): Gran fitxatge de Carmelo, que el coneixia de la seua etapa en el Barcelona. Va saber veure un porter amb potencial en les seues hores més baixes. Incorporació econòmica que està donant un gran rendiment. No en va, ara mateix, és titular indiscutible en la meta granota, on a poc a poc s’ha guanyat la confiança de companys i afició, quan en principi semblava destinat a l’ostracisme i/o a abandonar el club al desembre.

Langerak (sense qualificar): Amb prou faenes el vam veure el partit de tornada coper davant el Girona. En qualsevol cas, se li va traure rendiment econòmic, ja que se’l va fitxar del Stuttgart per 600.000 euros i se’l va vendre al Nagoya Grampus japonès per 1,3 milions.

Koke Vegas (s. c.): Retornat com a substitut de Langerak. Encara no ha debutat, però a Bunyol ofereix molt bones sensacions.

Iván Villar (s. c.): Tampoc s’ha estrenat. Signat després de la decisió de Raúl d’operar-se.

Coke (7,5): Excel·lent incorporació hivernal en forma de cessió, realitzada a més amb marge. El jugador, que encara que ara està patint com a lateral esquerre ha contribuït enormement a la pujada de nivell de la saga granota, li ha donat fins i tot més a l’equip a nivell vestuari que sobre la gespa. Gran arribador, ha marcat 3 gols en aquesta segona volta (sí, perquè el de Mestalla també ha de contar), entre ells, el que va canviar el rumb de l’equip en el debut de Paco López en el Coliseum.

Chema (5,5): La seua primera volta de l’any passat va ser sublim. En la segona ja va baixar el nivell i va perdre el lloc. Enguany, de moment, està molt lluny del que s’espera d’ell, com el propi central de Caudete ha reconegut públicament.

Postigo (6,5): Fantàstica temporada la seua l’any passat, coronada amb el gol de l’ascens davant l’Oviedo. Debutant en Primera, li ha costat fer-se a la categoria en una saga, a més, amb molts dubtes. No obstant açò, el seu rendiment a anat a millor, la seua aportació al vestuari és molt bona, i el seu caràcter li ha fet superar els moments més complicats.

Saveljich (4): La seua aportació a l’equip ha sigut pràcticament nul·la a causa de la falta de confiança de Muñiz en ell. Actualment cedit en l’Albacete, falta per saber si, al seu retorn, es comptarà amb ell per al primer equip o se li cercarà eixida.

Róber Pier (6,5): Jugador de gran polivalència, ha jugat com a central, migcampista i lateral (en ambdues bandes). De la mateixa manera que fera en Segona, s’ha consolidat a mitja temporada com una peça, ara mateix, clau en la saga granota. Va tenir partits amb greus errors en la primera volta, però el seu nivell, ara mateix, és molt alt.

Cabaco (6,5): Futbolista canchero i d’enorme caràcter, supleix amb aquest les seues limitacions tècniques. Incomprensiblement marginat amb Muñiz, ha trobat el seu lloc en l’onze des de l’arribada de López. Ara mateix, titularíssim. A més, ha conquistat a una afició que vol que el club faça un esforç econòmic per intentar quedar-s’ho en propietat.

Abraham Minero (5): Va combinar actuacions òptimes amb llacunes importants. En qualsevol cas, va aportar tant com a lateral esquerre com, en alguns casos, en el centre del camp.

Luna (6,5): Possiblement, l’excepció a la crítica del no aprofitament del marge temporal. Bon fitxatge d’un jugador contrastat, amb altres ofertes i experiència de nivell en Primera Divisió. Encara no ha oferit el nivell esperat, però a mig gas, ha sigut suficient en moltes ocasions.

Campaña (7): Futbolista extraordinari, de primer nivell, signat en una operació sens dubte ja rendible per al club. La seua temporada passada va ser espectacular, i amb contracte fins a 2020, és un pilar bàsic del Llevant actual i futur. Mentalment bloquejat durant tota la primera volta, va ser blanc de les crítiques pel nivell que se sap que pot oferir. Ara, amb Paco López, ha recuperat la seua millor versió. La seua aportació esportiva i/o econòmica en els pròxims anys pot ser brillant.

Nacho Insa (6,5): El hui internacional amb Malàsia va oferir un bon rendiment en el Llevant. Caràcter no exempt de talent, la seua aportació en Segona va ser molt postiva. Hi ha qui considera que en Primera haguera pogut aportar coses, però el jugador va voler un contracte econòmic no d’acord amb la seua importància real en el projecte i va acabar eixint.

Lukic (6): Marginat durant els primers mesos per Muñiz, a l’internacional sub21 pot criticar-se-li la seua falta de professionalitat en jugar lesionat un partit internacional al novembre contra Armènia que ho va deixar un mes ko. Coincidint (casualment o no) amb les seues declaracions públiques demanant tornar al Torino, l’asturià li va donar l’alternativa, i el de Sabac ha demostrat tenir nivell de sobres per a jugar en Primera. En qualsevol cas, també ha comès errors infantils, com l’absurd penal d’Anoeta, que a l’equip li han eixit molt cars.

Doukouré (6): El seu alt cost -el Llevant va pagar 1’8 milions d’euros per ell al Metz- augmenten el grau d’exigència amb el seu rendiment. En qualsevol cas, la seua trajectòria va ser ascendent fins a la seua lesió. Sense acabar de quallar cap partit excel·lent, ha donat mostres del seu potencial. Futbolista integrat i implicat, té números per a poder ser important en un futur.

Montañés (4’5): Contractació ja perseguida per l’anterior direcció esportiva, el seu rendiment va estar molt lluny de l’esperat. Va acabar sent un revulsiu, cada vegada, menys efectiu. Fins que el club va decidir prescindir d’ell.

Espinosa (5): Va anar de més a menys l’any passat. Futbolista d’indiscutible talent, però irregular. Muñiz, més amic del múscul, va acabar prescindint del seu futbol en la segona volta del campionat. Cedit al Granada, va començar jugant, va passar 2 mesos apartat de les convocatòries amb Oltra, i ara ha tornat a brillar. El seu futur, una incògnita.

Samu García (1): Possiblement, relació qualitat-preu, el pitjor fitxatge de l’era Tito-Carmelo. Futbolista física i mentalment perdut, no va trobar mai el futbol que una vegada va tenir. Va tenir voluntat, però no va aconseguir aportar res. Amb el descens del Màlaga, ha de tornar al club, que intentarà desfer-se d’ell amb el menor cost possible, que no serà baix.

Rochina (3): A dia de hui, la seua aportació dista molt de l’esperada per club i afició. Va arribar fora de forma, després el va lesionar Cabaco en un entrenament i ara, acaba de ser sancionat per 4 partits per una acció tan excessivament castigada com a evitable. Caldrà veure si el club decideix apostar per ell des de l’inici de temporada (si és que no hi ha res ja acordat). Talent té, de sobres, però ací encara no l’hem vist.

Fahad (s.c.): Fitxatge econòmic (el club va rebre 2,9 milions d’euros per la seua incorporació que van permetre realitzar els reforços d’hivern) que encara no ha debutat amb l’equip. Esportivament, el seu nivell està per sota de la resta dels seus companys per a cos tècnic i direcció esportiva. No obstant açò, malgrat el seu desordre tàctic, té gol, i en les actuals circumstàncies, tal vegada podria tenir la seua oportunitat.

Bardhi (6): La seua estel·lar arrencada i, sobretot, el seu increïble colpeig a pilota parada, li van convertir en el jugador de moda de les primeres jornades del campionat. Després de 15 jornades sent important, va desaparèixer de les alineacions fins a hui, en què Paco López intenta tornar a fer-li un buit que té complicat en l’onze. La seua edat i el seu talent fan d’ell un fitxatge aprofitable, tant a nivell esportiu com a econòmic.

Ivi (6,5): El Curro Romero granota. Amb la pilota en els peus, quasi sempre pren bones decisions. El problema és el seu sacrifici físic, molt més qüestionable. En qualsevol cas, 4 gols i 3 assistències inclinen la balança cap al positiu. El seu gol en el Bernabéu i el seu doblet en Coruña, decisius.

Sadiku (4’5): Mancat de confiança fins al moment, es tracta d’un jugador diferent que insinua un rendiment potencialment major. Es mou amb intel·ligència, però encara no ha aconseguit eixe gol que li faça créixer futbolísticament. Sembla encara prompte per a establir un diagnòstic definitiu.

Nano Mesa (2): Va arribar absolutament passat de pes. Quan va poder entrar, va deixar alguns bons detalls, però cara a porta ho va fallar tot, inclòs un mà a mà en el descompte en La Rosaleda que va poder canviar el seu destí en el Llevant. En qualsevol cas, molt lluny de les expectatives amb les quals se li va fitxar, sobretot, després dels seus 14 gols de fa dues temporades amb el Tenerife.

Álex Alegría (6): Jugador que va aportar més del que semblava (gran partit el seu en el Bernabéu, per exemple), però un ‘9’ sense gol és difícilment sostenible. La insistència de Muñiz en la seua titularitat, fins a cert punt lògica tenint en compte les alternatives i els resultats obtinguts al principi del campionat, va ser l’origen del divorci entre la graderia i l’asturià, que creixeria després de la greu lesió del futbolista.

Enes Unal (6): Futbolista amb més talent del demostrat en el Llevant. Va marcar un gol intranscendent el dia del seu debut i no va tornar a fer-ho. Jugador amb classe i bons moviments, el seu mal partit en el Pizjuán, on els seus errors cara a porta van evitar el triomf del Llevant, va acabar provocant que la seua eixida no fóra especialment traumàtica per a la graderia. En tot cas, haguera sigut un reforç sensacional per a la segona volta del campionat. Li va faltar temps.

Juan Muñoz (5’5): Fitxatge d’hivern per a donar descans a Roger quan procedira, amb prou faenes va jugar 3 partits complets i 3 ratets. En ells, va marcar davant l’Elx i un doblet a l’UCAM, si ben traient bon profit dels 11 metres. La seua actuació davant els murcians, amb tot de cara en un equip llançat, maquillà la seua escassa aportació durant la resta de la segona volta.

Boateng (6): Fitxatge per a tenir paciència en un moment en què es necessitava una realitat contrastada. Sobretot, després de la lesió de Roger, i amb Alegría i Nano Mesa com a alternatives. El seu elevat cost, 2’5 milions d’euros, i l’antiestètic d’alguns dels seus moviments sobre la gespa el van convertir en la diana de la frustració d’alguns en els moments de crisis. Va tardar a endollar-se però, ajudat per la seua facilitat per a viure al marge de les crítiques i no perdre mai el somriure, ha evolucionat d’una manera impressionant, fins a convertir-se, just abans de la seua recent lesió, en el davanter més en forma de l’equip. Superat aquest any difícil, apunta a jugador que acabarà triomfant en el Llevant.

Pazzini (5’5): Va arribar com a gran reforç d’hivern, amb un cost elevat, i la seua estrena amb gol davant el Reial Madrid va semblar començar un idil·li que després es va quedar ahí. Actuacions grises van acabar fent-li perdre la confiança primer de Muñiz i després de Paco López, que li va enviar un missatge clar deixant-lo fóra de la llista per a Girona. Després de la lesió de Boateng, Il Pazzo ha entès que era el seu moment, ha canviat la seua actitud (els seus gestos cap als seus companys sobre el verd li van costar més d’una llegida de cartilla) i va jugar el seu millor partit diumenge passat davant Las Palmas. Ara mateix, a l’alça.

Mitja puntuació incorporacions: 5’8

 

Balanç general

Al meu entendre, hi ha un fet fonamental, i és la consecució, excepte hecatombe en aquest tram final, dels objectius marcats. El club, amb el descens, va fer una aposta (arriscada però finalment reeixida) per invertir econòmicament en una superplantilla que aconseguira immediatament el retorn a l’elit. L’impacte a nivell d’ingressos del descens va ser greu, i més d’una temporada en Segona podia haver posat en perill la viabilitat de l’entitat.

Aleshores, la direcció esportiva va saber netejar el vestuari, va donar continuïtat a dos pilars clau com Jefferson Lerma i Morales, i va invertir amb encert per a confeccionar una plantilla de futur. Li va donar galons a un Roger històricament marginat per Manolo Salvador, i a un Jason que va respondre amb 10 gols i una temporada sensacional. Va fitxar bé en la porteria i en la saga, signant a futbolistes com Postigo, Chema i Róber Pier (cedit), amb potencial per a ser jugadors de Primera Divisió. En la mitja, va incorporar Campaña, que si continua la seua progressió, pot ser sens dubte una de les contractacions de la dècada. A aquesta gran plantilla li va donar un gran director, Juan Ramón López Muñiz, que va saber manejar-la perfectament per a armar un corró que va convertir la sempre angoixant lluita per l’ascens en un passeig militar.

Tal vegada per un excés de confiança fruit de l’èxit, la direcció esportiva es va dormir en els llorers, i va desaprofitar un temps preciós (al febrer estava clar que el Llevant era de Primera) per a haver fitxat un davanter de més garanties. És possible que apuntara excessivament alt, tal vegada a la recerca d’eixa seguretat amb el gol que finalment tant s’ha trobat a faltar. També és cert que les lesions han sigut un vertader drama, començant per Roger, en qui es confiava enguany per a explotar en Primera, però El Pistoler va caure un 22 de juliol, és a dir, amb marge de sobres per a trobar un recanvi de nivell.

En qualsevol cas, Roger no deixava de ser una aposta més, i confeccionar una davantera per al retorn a Primera amb 4 apostes en un lloc clau com el ‘9’, és al meu entendre el major error de la direcció esportiva en aquests dos anys, major fins i tot que haver aguantat a Muñiz massa temps, la qual cosa sembla òbvia vist el vist, però que no era un decisió tan senzilla com alguns pretenen. El canvi d’entrenador, a mitjan temporada, ix més vegades malament que bé, i açò és un fet. Després, la plantilla seguia lluitant, no havia baixat els braços, i només cal anar-se a l’última setmana per a veure que, sense els gols a última hora d’Alabès i Espanyol, la història haguera sigut molt diferent.

La clau, al meu entendre, va estar en Anoeta, on davant un equip en caiguda lliure, destrossat físicament (havia jugat 48 hores abans Europa League, en un duel en què el Salzburg li va empatar a més en el descompte) i anímicamente, esbroncat en saltar a la gespa i amb un temor real en la ciutat al descens, Muñiz va tenir por d’eixir a mossegar. Era el dia. No va ajudar l’absurd penal de Lukic, però l’actitud de l’equip li haguera condemnat abans o després. La por i la falta de confiança en un grup de futbolistes de més nivell del que l’asturià va saber veure el van condemnar. És possible que, a partir d’ací, sobrara el seu temps extra en la banqueta, i probable que això dega incloure’s en el deute del duo Tito-Carmelo.

No obstant açò, l’incontestable és que van encertar amb el recanvi, en una decisió de màxim risc. La victòria a Getafe, amb la fortuna que no es va tenir fins llavors, va ser clau. Però la sort és per a qui la cerca. I López la va cercar, com la direcció esportiva apostant pel de Silla. A dia de hui, Tito porta 2 encerts en 2 intents amb els tècnics, encara que pese negativament la decisió d’ampliar innecessàriament el contracte de Muñiz després de l’ascens. Açò, al meu entendre, l’avala per a decidir el capità del vaixell de l’any que ve, siga López o qui ell decidisca.

Després, a nivell d’incorporacions, hi ha hagut de tot. Des de decisions desastroses com Nano Mesa i Samu García, fins a contractacions de molt mèrit com Luna, Oier, Campaña o Coke. En general, crec, hi ha hagut més encerts que errors, i els blocs conformats estaven sobradament preparats per a aconseguir els objectius. Jugadors marginats per Muñiz com Lukic, Boateng i Cabaco han demostrat finalment ser bons fitxatges, i açò cal reconèixer-li-ho també a la direcció esportiva.

En definitiva, amb els seus errors, que els hi ha hagut, crec que no existeix un argument de base sòlida per a plantejar la no continuïtat del duo Tito-Carmelo. Objectius aconseguits (insistisc, excepte hecatombe), encert en els fitxatges de Muñiz primer i Paco López després com a entrenadors, confecció d’un vestuari sa i de futur, i més encerts que errors en les incorporacions, per més que pese el del 9, són suficients punts a favor para, en una anàlisi allunyada de la frustració generada per la tensió viscuda durant alguns mesos d’una temporada dificilísima, deixar fer als qui han estructurat un projecte esportiu que, amb alguns retocs i la dura experiència d’enguany com a aprenentatge, apunta a un futur il·lusionant, almenys, al meu entendre.